Quan soni la tendresa


Avui he anat a una assemblea política i en surto contenta, és bonic no estar soles, implicar-se. I arribo a casa, esperant el futur polític, formant part d’aquest. I penso, demà, entre aturada i aturada, posaré els llums de Nadal, el meu petit Tió, sóc la tieta que segons les meves petites nebodes em vaig casar amb el meu gos, l’Obi. Per elles tinc molta sort, el gos és dolç i divertit i tinc la sort de conviure amb ell, elles no entenen de més, s’en alegren i jo ric. Ser la tieta que escolta al Joan Dausà, que no en té ni idea de sucs ensucrats, que s’altera al parlar de política, que els hi té preparats nous colors cada dimecres que vivim juntes, demà. La que surt al carrer sola i la que les va a buscar un dia a la setmana, de colors i sense por. I ara, que ja s’apropa tot, escolto aquesta versió de ‘Quan soni la Tendresa’ d’en Llach i m’emociono. La família, les amigues que no tenen tanta força com sembla però que surten al carrer per pujar una muntanya, els extranys amb qui comparteixes aficions de còmic. La vida és bonica quan et dediques a treure’n lo meravellós, quan no ets víctima del que et va passar, quan sona aquella camisa de la qual en queien carbasses. Ens estimem una mica i molt, ¿no? ^—^_ Estem juntes.

 


 

 

If you enjoyed this post, make sure you subscribe to my RSS feed!

Related posts:

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *